Aigua Diamantina
Base pseudo-cientìfica
És la versió metafisica de l'aigua amb memòria, amb us de tecnologia cuàntica, aigua amb molecules capaces d'emagatzemar memoria i intencions.
Que es?
Diuen que es un aigua de manantial d"'alta vibració", que te "conciencia", t'ajuda a estar millor fisicament, mentalment i espiritualment; neguen que sigui aigua beneida.
"Funcions en l'organisme"
Quan li dius o penses algo positiu a l'aigua, sentments i emocions a elegir, tot si val, ja sigui amor, felicitat, bona salut, el que vulguis, per demanar que no quedi, doncs be, tot es "grava" a l'aigua i al pendrela, tot això actua dins teu, llimpian i purificant el teu organisme.
Com gravar o pasar informació a l'aigua.
Primer has de servir un got d'aigua diamantina, agafarlo entre mans i desde dins del teu cor, deixar que surti allò que mès necesites, des de el màxim amor...
Pots pensar amb el teu Deu, Jehova, l'univers, qualsevol ser superior.
Has de pensar coses bones tipus: "vull bona salut" perque aixi atreuras bones energies cap a tu; s'han devitar sempre els pensaments "jo no vull estar malalt" perque aixi estaries cridant l'enfermetat.
Que necesitaras per preparar aigua diamantina?
Necesitaras un 10% d'aigua diamantina i un 90% d'aigua normal i corrent i pum... màgia.
Els que promouen tot aquest tinglado, aseguren una gran millora en tot els aspectes de la vida, diuen que no s'han de deixar els medicaments tradicionals però que si tens un petit mal i et prens aixo es curara molt ràpit i si les dolències són més grans tardara una mica més, però tambè ho cura.
Suposadament es un moviment sense ànims de lucrar-se perque la reparteixen gratis, però dubto que darrere d'aquesta estafa no hi hagi cap beneficiari a base de fotre el pel a la gent i ferlos creure en tonteries.
Cap de totes les virtuts que suposadament te aquesta aigua, s'ha demostrat cientificament, fins a dia d'avui, l'aigua no la pots modificar amb un sentiment o alterar amb energies metafìsiques com aquesta gent diu.
Està clar que es obra del grupet de mateixos iluminats que sinó et surten amb una, es un altra, la questió es aprofitarse de la ignorància de la gent per benefici propi.
La llum halògena és una variant de la làmpada incandescent amb un filament de tungstè amb un gas inert i una petita quantitat d'halogen (com ara iode o brom).
El filament i els gasos es troben en equilibri químic, millorant el rendiment del filament i augmentant la seva vida útil. El vidre es substitueix per un compost de quars i aquest suporta molt millor la calor (la qual cosa permet làmpades de mida molt menor, per a potències altes).
La làmpada d'incandescència halògena té un rendiment una mica millor que la incandescent: 18 a 22 lm/W i una vida útil més llarga: 1.500 hores.
Perque i com funciona; el cicle halogen:
Al tenir el filament de tungstè contingut en un gas inert i una petita quantitat d'halogen, fa que la combinació dels gasos halògens i el filament de tungstè generi una reacció química coneguda com a cicle d'halogen, que augmenta la vida útil del filament i evita l'enfosquiment de la bombeta, ja que torna a dipositar el tungstè sobre el filament a l'interior de la bombeta. A causa d'això, una làmpada d'halogen pot funcionar a una temperatura superior a una làmpada plena de gas de similar potència i vida útil. Al tenir una temperatura de treball més elevada dóna llum d'una temperatura de color més alta. Això, d'altra banda, li dóna una major eficàcia lluminosa (10-30 lm/W).
Quina llum fa? El seu espectre:
Com totes les làmpades incandescents, un llum halogen produeix un espectre continu de la llum, de prop de l'ultraviolat cap a l'infraroig profund. Des que el filament de llum pot operar en una temperatura més alta que un llum no-halogen, l'espectre es torna cap a blau, produint llum amb una temperatura de color altament efectiva.
Actualment aquesta tecnologia de llum esta en procès d'eliminació del mercat degut a normes europees, tot i que encara en podriem trobar en algun comerç fins a final d'estoc.
Moltes persones utilitzen cada vegada més les xarxes socials, com Facebook, Twitter, Instagram, Linkedin, etc. Aquests mitjans permeten als usuaris publicar detalls sobre si mateixos i les seves vides i també es connecten als seus amics i col·legues. Part de la informació revelada en aquestes xarxes han de romandre privat, però, les empreses operadores de xarxes socials són en realitat els que recullen una sèrie de dades sobre els seus usuaris, tant per personalitzar i millorar els serveis, com per vendre aquestes dades als anunciants.
Els usuaris que publiquen informació personal detallada sobre les seves preferències i de la vida diària donen una gran oportunitat als venedors, els que aprofiten aquestes dades per les seves estratègies i continguts de màrqueting.
La disponibilitat de la informació personal en línia és també una oportunitat per als lladres d'identitat, els estafadors, els cobradors de deutes i assetjadors; els que poden utilitzar qualsevol detall o fil per estirar per obtenir molt més.
Cada medi social té el seu propi nivell de privacitat, oferint a l'usuari l'oportunitat de triar aquell que vulgui donar-li al seu propi compte. No obstant això, en algunes ocasions són aquests canals els que provoquen els problemes de seguretat i privacitat. Per exemple Facebook, actualment el rei dels llocs de xarxes socials, anima els seus usuaris a utilitzar els seus noms reals i pujar informació personal a la seva pàgina de perfil. El perfil de Facebook inclou l'aniversari, adreces, números de telèfon i els detalls més íntims com ara interessos, aficions, estat civil i orientació sexual.
La geolocalització és un altre dels aspectes més innovadors, alhora que preocupant, de la nova era de la digitalització. Foursquare, Gowalla, Tripadvisor, entre d'altres, són plataformes que t'ajuden a trobar llocs a través de la teva ubicació o compartir la teva ubicació amb altres usuaris.
Cada vegada més plataformes afegeixen aquest servei, per exemple Instagram dóna l'opció a l'usuari de geolocalitzar la foto que està pujant en aquest moment.
Els avenços tecnològics ajuden a facilitar-nos la informació i la interacció social globalitzada, però, cal anar amb compte amb el tipus de privacitat que sol·licitem en cada xarxa social i ser conscients de fins a quin punt és beneficiós per a nosaltres que qualsevol persona pugui saber aspectes privats de la nostra vida.
Que ès?
Un virus informàtic és un segment de línia de codi que altera el funcionament normal de l'ordinador, sense el permís o el coneixement de l'usuari. Encara que popularment s'inclou el programari maliciós dins dels virus, en el sentit estricte d'aquesta ciència els virus són programes que es repliquen i s'executen per si mateixos. Els virus, habitualment, reemplacen arxius executables per uns altres, infectats amb el codi del virus. Els virus poden destruir, de manera intencionada, les dades emmagatzemades en un ordinador, encara que també n'existeixen altres més benignes, que només es caracteritzen pel fet de ser molestos.
Els virus informàtics tenen, bàsicament, la funció de propagar-se, replicant-se, però alguns contenen a més una càrrega maligna (payload) amb diferents objectius, des d'una simple broma fins a realitzar danys importants en els sistemes, o blocar les xarxes informàtiques generant trànsit inútil.
El funcionament d'un virus informàtic és conceptualment simple. S'executa un programa que està infectat, en la majoria de les ocasions, per desconeixement de l'usuari. El codi del virus queda resident (allotjat) a la memòria RAM de la computadora, encara que el programa que el contenia hagi acabat d'executar-se. El virus pren llavors el control dels serveis bàsics del sistema operatiu i infectant posteriorment arxius executables que siguin cridats per a la seva execució. Finalment s'afegeix el codi del virus al del programa infectat i es grava al disc, amb la qual cosa es completa el procés de replicació.
Tipus de virus
La classificació original que es va fer dels virus es va fer l'any 1984, i diferenciava entre caballs de Troia, cucs i bombes de rellotgeria.
Cucs: Es registren per córrer quan s'inicia el sistema operatiu ocupant la memòria i fent tornar lent l'ordinador, però no s'adhereixen a altres arxius executables. Es replica sense l'acció de l'usuari i distribueix còpies completes, possiblement modificades, de si mateix a través de la xarxa.
Troians: Solen ser els més perillosos, ja que no hi ha moltes maneres d'eliminar-los. Són capaços de mostrar pantalles amb paraules. Funcionen igual que el Cavall de Troia, ajuden l'atacant a entrar al sistema infectat, fent-se passar com contingut genuí (salvapantalles, jocs, música). A vegades descarreguen altres virus per a agravar la condició de l'equip.
Jokes o virus broma: Són virus que creen missatges de broma a la pantalla. També poden executar el lector de CD/DVD obrint-lo i tancant-lo, o controlar el mateix ratolí i fins i tot el teclat, sempre amb un fi de diversió i mai de destrucció o dany per al contingut de l'ordinador, encara que a vegades poden arribar a ser molestos.
Hoaxs o falsos virus: Són missatges amb una informació falsa, normalment difosos mitjançant el correu electrònic, a vegades amb el fi de crear confusió entre la gent que rep aquest tipus de missatges, o amb una finalitat pitjor: perjudicar algú o atacar l'ordinador per mitjà de l'enginyeria social, amb missatges com ara esborri aquest arxiu de l'equip. Són virus molt potents; de vegades afecten arxius del sistema necessaris per a l'arrencada o altres funcions importants.
Programari espia: Són programes que recol·lecten i transmet informació sobre una persona o organització sense el seu consentiment. També coneguts com a programes de rastreig o spybot.
Que es?
El WWW (Acrònim Anglès de World Wide Web, Teranyina d'abast mundial) o web és una xarxa de pàgines escrites en hipertext[1] mitjançant el llenguatge de marcatge HTML i connectades entre si mitjançant vincles, de manera que formin un sol cos de coneixement pel qual es pot navegar fàcilment. Per accedir-hi és indispensable un navegador web. Va ser creada per Tim Berners-Lee quan treballava al CERN de Ginebra, Suïssa. Ell mateix dirigeix el W3C, l'organisme encarregat de mantenir-ne el funcionament.
El web es basa en tres estàndards per funcionar: l'Uniform Resource Locator (URL), que s'encarrega de donar una adreça única per tal de localitzar cada pàgina; l'Hyper Text Transfer Protocol (HTTP), que especifica la manera com s'enviarà i es rebrà la informació entre el navegador i el servidor; i l'Hyper Text Markup Language (HTML), un mètode per especificar com s'ha de veure aquesta informació al navegador. Acompanyen a l'HTML el CSS, per definir aspectes de disseny. O el JavaScript per fer petites programacions dins la pàgina web. També s'ha posat de moda per a jocs i webs amb molts efectes visuals, el Flash d'Adobe.
Història
El 13 de març del 1989, Tim Berners-Lee, que treballava al CERN de Ginebra des del 1984 en temes d’adquisició i tractament de dades,[2] va proposar un sistema d'hipertext organitzat en web per tal de millorar l'intercanvi d'informació entre els seus investigadors (Information Management: A Proposal[3]) basat en un projecte anomenat ENQUIRE que havia fet el 1980. Amb l'ajuda de Robert Cailliau, el 12 de novembre del 1990 va publicar una proposta més formal per construir un sistema hipertext anomenat WorldWideWeb com una web de documents d'hipertext per a ser visualitzats a través d'un navegador web utilitzant una arquitectura client-servidor.[4][5] Aquesta proposta considerava una xarxa de només lectura que es desenvoluparia en uns tres mesos i que es necessitarien sis mesos per aconseguir "la creació de nous vincles i nous materials pels lectors, [de manera que] l'autoria esdevindria universal", així com "la notificació automàtica als lectors quan hi hagi disponible nou material del seu interès".
El model de la proposta havia estat construït utilitzant DynaText, un lector de documents SGML creat per Electronic Book Technology, una spin-off de l'Institute for Research in Information and Scholarship de la Universitat de Brown (Providence, Rhode Island). El sistema DynaText, del que el CERN n'havia adquirit llicències, era tècnicament avançat i va jugar un paper clau en l'ampliació del SGML ISO 8879:1986 a Hypermedia dins de HyTime (ISO 10744:1992), però va ser considerat massa car i tenia una política de llicències inadequada per al seu ús per la comunitat dels físics de partícules altes energies, amb una taxa per cada document i cada modificació.
